El seguici nupcial a l'inici de la cerimònia ha de seguir el següent ordre:

1.El padrí: és el primer d'entrar i espera el nuvi.

 El padrí - Antigament, el nuvi, sempre acompanyat d'algun amic, anava a segrestar la núvia. Actualment, en algunes regions existeix el costum que el padrí reciti un vers a la núvia abans d'anar a l'església. També sol ser el padrí qui regala el ram a la núvia.

2.El nuvi: entra a l'església acompanyat per la mare

3.Les dames d'honor.

 4.Els testimonis.

5.El portador dels anells.

6.La núvia, acompanyada pel seu pare (amb la marxa nupcial de fons).

Lliurament de la núvia

 Abans, les filles eres considerades propietat dels seus pares i ells eren qui decidien quin seria el seu futur. Quan un galant demanava la mà d'una noia necessitava l'aprovació dels pares de l'escollida. Si el noi obtenia l'aprovació del pare, aquest li donava les propietats i possessions de la filla com a senyal de canvi de possessió. Actualment no és costum demanar la mà als pares de la núvia, però encara és habitual que el pare acompanyi la núvia fins a l'altar, on l'espera el seu futur marit. Aquesta forma de lliurar la núvia simbolitza la conformitat amb el nou matrimoni, i també la benedicció paterna.

 La núvia es situa a l'esquerra del nuvi a l'altar

Aquest costum s'explica perquè, quan la núvia era segrestada, es temia que els seus familiars anessin a rescatar-la, raó per la qual el nuvi havia de tenir la mà dreta lliure per si havia d'empunyar l'espasa

. Els anells de boda

 Antigament, quan la mitjana de vida era molt més curta que ara, els marits celebraven un ritual per tal d'assegurar-se que els esperits de les seves mullers no els abandonessin massa aviat. El marit lligava els canells i els turmells de la seva esposa amb cordes d'herba, amb l'estranya creença que així mantindria el seu esperit dins del cos. A més, durant el ritual, el marit reservava tot un seguit de pregàries al voltant de la seva muller. Al llarg dels anys, el sentit i el material de les cordes ha anat evolucionant. Ara els nuvis s'intercanvien aliances i no són d'herba, sinó d'or o plata.

 A la sortida de la cerimònia: La marxa nupcial

 És la música que obre i tanca la cerimònia religiosa. És una tradició que ve de la boda de la princesa Victòria d'Anglaterra amb el príncep Frederic Guillem de Prússia. La princesa Victòria va elegir ella mateixa les dues marxes nupcials: La marxa nupcial de Mendelssohn per l'entrada a l'església, i l'òpera Lohengrin, de Wagner, per la sortida de l'església. Avui dia, la marxa nupcial de sortida de l'església ha perdut protagonisme i moltes vegades no es toca. Això no obstant, avui dia encara és habitual sentir la marxa de Mendelssohn en la majoria de casaments i, fins i tot, s'usa sovint acompanyant l'entrada del pastís de boda al banquet.

El petó als llavis
La mediació del petó té, històrica i jurídicament, una funció similar a la de la imposició dels anells. És a dir, és un testimoni del matrimoni en sí, derivat dels pas del poder patern al poder material. El petó fou considerat en el Dret Romà fonamental com a confirmació, conclusió o perfeccionament d’una relació nupcial. Si hi havia mediació d’un petó quedaven formalitzades les donacions entre els nuvis. A Espanya té interès la comunicació de Constantí al Vicari de les Espanyes, a l’any 336, en el qual se li atribueix valor jurídic pel que fa referència a les esposalles privades. Aquesta mateixa doctrina és aplicada en un passatge del Codi Teodosi, que determina el valor de l’enllaç nupcial amb la muller que porti amb ella el baró, amb o sense la voluntat expressa d’aquesta, si hi hagués hagut petó. El petó va ser també un mecanisme de fidelitat en el món feudal, on els vassalls besaven la boca i la mà del seu senyor.
Corona, vel i vestit blanc
La dona que s’aproxima a l’altar per veure beneïda la seva boda per l’Església vesteix de blanc, porta ornaments de flors i rep allà la corona o vels, segons es tracti, de rituals orientals o occidents. L’església ortodoxa, manté els més antics rituals cristians més tradicionals en els seus símbols. Juntament amb la benedicció, se subratlla el valor representatiu de la corona. Durant els rituals previs a la boda, les amigues de la núvia li posen durant el ball central de la festa. Sota Sant Joan Crisòstom es produeix la seva sacralització, ja que es presenta la corona com la victòria de la virtut. Amb ella se simbolitza el triomf de l’amor sobre el plaer. Des d’aleshores, aquest abillament nupcial figura com el centre de la cerimònia; el sacerdot el col•loca sobre del cap del nuvi i després sobre el de la núvia. D’una manera analògica, el ritual occidental difon el vel que Tertulià aconsellava a les solteres a l’estimar les esposes de Crist, donat que el seus ús estava lligat al matrimoni. Més tard, es converteix en una part del vestit de la núvia i, progressivament, la velació es fa tan fonamental que arriba a ser un dels elements de major simbolisme en la solemnitat canònica. Pel que fa referència al vestit blanc, simbolitza la puresa, aquella virginitat que fou essencial en el sistema monogàmic. Al segle XVIII, a França, els vestits eren de brocats; més tard, es va tendir cap les teles blaves. En canvi, a Alemanya, sí que eren blancs i els més luxosos s’enriquien amb ornaments de plata. En qualsevol dels casos, nuvis i núvies procuraven acudir al temple amb els seus millors vestits.

-El petó dels recent casats: el seu origen es remonta a l'època en què la parella havia de fer l'amor per primera vegada davant dels ulls de la població, per tal que tinguessin la certesa que el matrimoni es consagrava. El llegat històric que n'ha quedat ha estat el petó del nuvis al final de la cerimònia.

-El llençament d'arròs: antigament es tirava blat als núvis, com a símbol de fertilitat per tal que la parella tingués fills, de la mateixa manera que del blat se'n fa el pa. Avui es llença arròs en lloc de blat.

-El pastís nupcial: antigament també es donaven a la núvia “pastissos de núvia” com a símbol de fertilitat. Ara aquest símbol es comparteix amb tots els convidats.

-Cobrir-se la cara amb un vel: era una de les formes per evitar una mala mirada cap a la núvia.

-Tirar el ram de la núvia: la tradició antigua estipulava que els caballers havien de lluitar per aconseguir la lliga-cama de la núvia per poder tenir bona sort.  L'església ho va considerar poc adequat i va substituir la lliga per ram que tira la núvia. La persona que el recull, se suposa que tindrà molt bona sort, i si és soltera, que es casarà en aquell mateix any.

-La lluna de mel: es diu així, perquè al nord d'Europa, durant el període de tota una lluna després d'un matrimoni, els núvis bebien aigua amb mel, considerada afrodisíaca.