| LLANÇAR L'ARRÒS |
| Una de les tradicions més populars dels casaments, és la de llançar
arròs al nou matrimoni a la sortida de la cerimònia. Però has pensat
mai en els orígens d’aquesta tradició? |
 
|
Sembla que aquesta costum, provinent d’Orient simbolitza un desig de
prosperitat per a la parella acabada de casar. Hi han indicis de que
es celebra a Europa des de l’Edat Mitjana, des d’on més tard, es va
portar a Amèrica. Antigament però, a més d’arròs també es llançava
blat i altres tipus de gra, com a simbolisme del desig del benestar
per a la nova llar.
Tot i que la forma ha anat canviant i actualment moltes parelles
prefereixen canviar l’arròs, per pètals de rosa, flors seques,
papallones de paper o bombolles de sabó (per posar alguns exemples),
l’essència de la tradició es manté i segueix sent un desig de
prosperitat i benestar pels acabats de casar.
|
|
 |
|
| PROTOCOLS CERIMONIALS |
| Com indica la paraula, protocol significa regla cerimonial
diplomàtica, decret o costum. I precisament per regles i costums es
regeixen les cerimònies nupcials. |
|
El seguici nupcial a l'inici de la cerimònia ha de seguir el següent ordre:
1.El padrí: és el primer d'entrar i espera el nuvi.
El padrí - Antigament, el nuvi, sempre acompanyat d'algun amic, anava a segrestar la núvia. Actualment, en algunes regions existeix el costum que el padrí reciti un vers a la núvia abans d'anar a l'església. També sol ser el padrí qui regala el ram a la núvia.
2.El nuvi: entra a l'església acompanyat per la mare
3.Les dames d'honor.
4.Els testimonis.
5.El portador dels anells.
6.La núvia, acompanyada pel seu pare (amb la marxa nupcial de fons).
Lliurament de la núvia
Abans, les filles eres considerades propietat dels seus pares i ells eren qui decidien quin seria el seu futur. Quan un galant demanava la mà d'una noia necessitava l'aprovació dels pares de l'escollida. Si el noi obtenia l'aprovació del pare, aquest li donava les propietats i possessions de la filla com a senyal de canvi de possessió. Actualment no és costum demanar la mà als pares de la núvia, però encara és habitual que el pare acompanyi la núvia fins a l'altar, on l'espera el seu futur marit. Aquesta forma de lliurar la núvia simbolitza la conformitat amb el nou matrimoni, i també la benedicció paterna.
La núvia es situa a l'esquerra del nuvi a l'altar
Aquest costum s'explica perquè, quan la núvia era segrestada, es temia que els seus familiars anessin a rescatar-la, raó per la qual el nuvi havia de tenir la mà dreta lliure per si havia d'empunyar l'espasa
. Els anells de boda
Antigament, quan la mitjana de vida era molt més curta que ara, els marits celebraven un ritual per tal d'assegurar-se que els esperits de les seves mullers no els abandonessin massa aviat. El marit lligava els canells i els turmells de la seva esposa amb cordes d'herba, amb l'estranya creença que així mantindria el seu esperit dins del cos. A més, durant el ritual, el marit reservava tot un seguit de pregàries al voltant de la seva muller. Al llarg dels anys, el sentit i el material de les cordes ha anat evolucionant. Ara els nuvis s'intercanvien aliances i no són d'herba, sinó d'or o plata.
A la sortida de la cerimònia: La marxa nupcial
És la música que obre i tanca la cerimònia religiosa. És una tradició que ve de la boda de la princesa Victòria d'Anglaterra amb el príncep Frederic Guillem de Prússia. La princesa Victòria va elegir ella mateixa les dues marxes nupcials: La marxa nupcial de Mendelssohn per l'entrada a l'església, i l'òpera Lohengrin, de Wagner, per la sortida de l'església. Avui dia, la marxa nupcial de sortida de l'església ha perdut protagonisme i moltes vegades no es toca. Això no obstant, avui dia encara és habitual sentir la marxa de Mendelssohn en la majoria de casaments i, fins i tot, s'usa sovint acompanyant l'entrada del pastís de boda al banquet.
|
|
|
|
|
| EL PETO ALS LLAVIS |
|
La mediació del petó té, històrica i jurídicament, una funció
similar a la de la imposició dels anells. És a dir, és un testimoni
del matrimoni en sí, derivat dels pas del poder patern al poder
marital.
El petó fou considerat en el Dret Romà fonamental com a confirmació,
conclusió o perfeccionament d’una relació nupcial. Si hi havia
mediació d’un petó quedaven formalitzades les donacions entre els
nuvis. A Espanya té interès la comunicació de Constantí al Vicari de
les Espanyes, a l’any 336, en el qual se li atribueix valor jurídic
pel que fa referència a les esposalles privades. Aquesta mateixa
doctrina és aplicada en un passatge del Codi Teodosi, que determina
el valor de l’enllaç nupcial amb la muller que porti amb ella el
baró, amb o sense la voluntat expressa d’aquesta, si hi hagués hagut
petó. El petó va ser també un mecanisme de fidelitat en el món
feudal, on els vassalls besaven la boca i la mà del seu senyor.
|
|
|
|
|
| SIMBOLS CEREMONIALS |
|
Al llarg dels segles han estat nombrosos els rituals nupcials que
s’han mantingut, mentre que altres han desaparegut completament. Per
exemple, En aquesta edició us expliquem dos rituals que s’han
mantingut, però que al llarg dels anys s’han anat adaptant a les noves
generacions, dons : El petó als llavis
La mediació del petó té, històrica i jurídicament, una funció similar
a la de la imposició dels anells. És a dir, és un testimoni del
matrimoni en sí, derivat dels pas del poder patern al poder material.
El petó fou considerat en el Dret Romà fonamental com a confirmació,
conclusió o perfeccionament d’una relació nupcial. Si hi havia
mediació d’un petó quedaven formalitzades les donacions entre els
nuvis. A Espanya té interès la comunicació de Constantí al Vicari de
les Espanyes, a l’any 336, en el qual se li atribueix valor jurídic
pel que fa referència a les esposalles privades. Aquesta mateixa
doctrina és aplicada en un passatge del Codi Teodosi, que determina el
valor de l’enllaç nupcial amb la muller que porti amb ella el baró,
amb o sense la voluntat expressa d’aquesta, si hi hagués hagut petó.
El petó va ser també un mecanisme de fidelitat en el món feudal, on
els vassalls besaven la boca i la mà del seu senyor.
Corona, vel i vestit blanc
La dona que s’aproxima a l’altar per veure beneïda la seva boda per
l’Església vesteix de blanc, porta ornaments de flors i rep allà la
corona o vels, segons es tracti, de rituals orientals o occidents.
L’església ortodoxa, manté els més antics rituals cristians més
tradicionals en els seus símbols. Juntament amb la benedicció, se
subratlla el valor representatiu de la corona. Durant els rituals
previs a la boda, les amigues de la núvia li posen durant el ball
central de la festa. Sota Sant Joan Crisòstom es produeix la seva
sacralització, ja que es presenta la corona com la victòria de la
virtut. Amb ella se simbolitza el triomf de l’amor sobre el plaer. Des
d’aleshores, aquest abillament nupcial figura com el centre de la
cerimònia; el sacerdot el col•loca sobre del cap del nuvi i després
sobre el de la núvia.
D’una manera analògica, el ritual occidental difon el vel que Tertulià
aconsellava a les solteres a l’estimar les esposes de Crist, donat que
el seus ús estava lligat al matrimoni. Més tard, es converteix en una
part del vestit de la núvia i, progressivament, la velació es fa tan
fonamental que arriba a ser un dels elements de major simbolisme en la
solemnitat canònica.
Pel que fa referència al vestit blanc, simbolitza la puresa, aquella
virginitat que fou essencial en el sistema monogàmic. Al segle XVIII,
a França, els vestits eren de brocats; més tard, es va tendir cap les
teles blaves. En canvi, a Alemanya, sí que eren blancs i els més
luxosos s’enriquien amb ornaments de plata. En qualsevol dels casos,
nuvis i núvies procuraven acudir al temple amb els seus millors vestits. |
|
|
|
|
RITUALS DEL MATRIMONI
|
Existeixen diferents rituals al voltant de la boda que encara avui segueixen practicant-se, tot i que molt sovint se'n desconeix el significat:
|
|
-El petó dels recent casats: el seu origen es remonta a l'època en què la parella havia de fer l'amor per primera vegada davant dels ulls de la població, per tal que tinguessin la certesa que el matrimoni es consagrava. El llegat històric que n'ha quedat ha estat el petó del nuvis al final de la cerimònia.
-El llençament d'arròs: antigament es tirava blat als núvis, com a símbol de fertilitat per tal que la parella tingués fills, de la mateixa manera que del blat se'n fa el pa. Avui es llença arròs en lloc de blat.
-El pastís nupcial: antigament també es donaven a la núvia “pastissos de núvia” com a símbol de fertilitat. Ara aquest símbol es comparteix amb tots els convidats.
-Cobrir-se la cara amb un vel: era una de les formes per evitar una mala mirada cap a la núvia.
-Tirar el ram de la núvia: la tradició antigua estipulava que els caballers havien de lluitar per aconseguir la lliga-cama de la núvia per poder tenir bona sort. L'església ho va considerar poc adequat i va substituir la lliga per ram que tira la núvia. La persona que el recull, se suposa que tindrà molt bona sort, i si és soltera, que es casarà en aquell mateix any.
-La lluna de mel: es diu així, perquè al nord d'Europa, durant el període de tota una lluna després d'un matrimoni, els núvis bebien aigua amb mel, considerada afrodisíaca.
|
|
|
|
|
| LA PETICIÓ DE MÀ |
| La petició de mà o “declaració d’intencions” que es viu actualment
és molt diferent d’aquell acte protocol•lari que es va començar a
realitzar a l’Edat Mitjana. |
|
Antigament, en molts casos la petició de mà era una simple
negociació entre els pares de la parella que en ocasions ni tan sols
es coneixien i es realitzava a casa dels pares de la núvia que
actuaven d’amfitrions
Amb el pas dels temps, l’alliberament de la dona i els innombrables
canvis socials que s’han anat produint, la llibertat de les dones
per escollir amb qui volen contraure matrimoni és total en gairebé
tots els països del món. El principal motiu perquè aquesta tradició
s’hagi mantingut vigent, és el mutu coneixement de les famílies dels
nuvis.
La parella viu aquest moment d’una manera molt diferent, en la
intimitat… Un sopar per a dos, a la platja, en un concert, a la
muntanya, en un viatge…. Qualsevol lloc pot ser adient per demanar a
la nostra parella per passar la vida junts. Un altre dels elements
d’aquesta tradició que s’ha mantingut amb el temps, és l’intercanvi
de regals entre els membres de la parella, tot i que els
tradicionals anell i rellotge han anat quedant desplaçats per obrir
el ventall a qualsevol cosa que resulti especial per als membres de
la parella.
|
|
|
|
|
| EL PROTOCOL DURANT LA CERIMÒNIA |
| Tot i que la paraula protocol, sona una mica antiga i rància,
resulta molt útil en el moment de preparar la vostra boda, tenir
unes mínimes nocions d’aquest tema, que faran l’organització molt
més fàcil. |
|
La cerimònia és el moment més solemne i important de tota la jornada
i resulta convenient observar unes mínimes normes protocol•làries.
El nuvi ha de ser el primer d’arribar al lloc on es celebrarà la
cerimònia. La núvia, per tradició, pot arribar una mica més tard,
però intenta evitar esperes de més de quinze minuts que es podrien
interpretar com una manca de respecte cap als convidats.
Mentre s’espera l’arribada de la núvia, el nuvi pot optar per
esperar-se a la porta o bé a l’interior del recinte on s’ha de
celebrar la cerimònia. Depenent de l’elecció que faci (esperar dins
o fora), variarà una mica l’ordre d’entrada al recinte. Si ell
decideix esperar a fora, la primera d’entrar ha de ser la núvia
agafada del braç dret del seu padrí, després (si s’escau) els patges
i dames d’honor seguits del nuvi i la padrina, després el pare del
nuvi i la mare de la núvia i finalment els testimonis.
L’opció més habitual, però, és la segona, que el nuvi esperi dins
del recinte l’arribada de la núvia i el padrí que entraran seguits
dels patges i dames d’honor, el pare del nuvi i la mare de la núvia
i finalment els testimonis.
Durant la cerimònia els nuvis es solen situar davant de l’altar o en
un dels seus laterals. Partint d’ells, com més a prop estigui el
convidat dels nuvis, més gran és la seva importància en la
cerimònia.
Els primers bancs doncs, estan reservats per a la família més
propera de la parella i un cop ells hagin ocupat els seus llocs,
s’aniran asseient la resta de familiars i amics.
Després de l’enllaç, la parella acabada de casar seran els primers
de sortir seguits dels patges, padrins i pares en el mateix ordre
que a l’entrada.
|
|
|
|
|
|
;)
;)
;)
;)
;)
;)
;)
;)
;)
